LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent del que un voldria, però molt rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

divendres, 20 de setembre de 2013

TOR DES GEANTS. CRÒNICA I FOTOS D'EN JORDI COSTA. 20/09/12+1.

Tor Des Geants: 330Kms i 24.000mts +. Web TDG.
Jordi Costa. A.E. Matxacuca.
Dies: 8 - 15 de Setembre 2012+1. 

En Jordi Costa o "jprix" fa pocs dies va creuar molt feliç l'arc d'arribada a Courmayer. Va anar a buscar un somni i el va trobar. Res torna a ser el mateix desprès de ser un Geant de la Tor des Geants.
Li vaig demanar si podia fer una crònica per penjar en aquest petit espai d'una de les proves esportives, potser la més gran de la seva vida i no ho va dubtar ni un instant.
Vaig conèixer en Jordi a la primera edició de Sa Guilla 2009. Feia fotos als corredors abans de creuar l'arribada.... i sí, em va fer una foto.... per un moment els ulls es van creuar i aquell fil imperceptible es va connectar. Gairebé vaig poder veure com se li encenia la "xispa" de córrer per muntanya... i sense ell saber-ho.


Us deixo amb la seva crònica, el seu relat..... i Jordi agrair-te que ho vulguis compartir, felicitats per aquesta espectacular experiència. Dir que hi ha hagut polèmica amb molts corredors i les ajudes externes..... en Jordi ha fet el TOR  DES GEANTS..... T O T   S O L!!
Crònica d'en Jordi Costa: 
No sóc de fer cròniques, però molta gent m'ha demanat que en faci una. Jo en vaig llegir moltes i em va anar força bé, per tant si pot ser útil per algú.... continua llegint.....
L'escrit té 7 etapes, potser sí que és llarg, però és el que he viscut:
Els dies abans de marxar cap a Courmayeur estic molt tranquil, la meva parella, l'Eva i la gent que em coneix bé, no paren de repetir, estàs molt tranquil Jordi, no sembla que en uns dies hagis de fer el Tor, i la veritat és que tinc la sensació de l'alumne que es presenta a l'examen amb els deures més que fets, són  més de 500 h d'entrenament, unes 14 h a la setmana, tot i que no he fet res en alçada, ja que visc en un poblet de la Costa Brava arran de mar, St. Feliu de Guíxols.

He decidit no "cremar-me" fent curses abans del Tor, he fet UT LES FONTS 120km en 3 etapes al Març, CSP 115km al Maig, i la VCUF 214 km al Juny, totes les curses i entrenaments de Juny a Setembre  amb la motxilla carregada com si fes el Tor, és a dir uns 6 kg, i ritme per acabar normal, gairebé a ritme de Tor. Ja ho veieu tot enfocat cap a un sol objectiu.


Aquest any  he tingut molta cura amb les lesions,  és primordial arribar sense molèsties a la sortida, a la mínima molèstia s'ha de parar, o anar al fisio i si cal a la meva salvació la Dra.M.Josep, res de pensar ja passarà sol, ja sabeu que vull dir...

El tema alimentació, també el vaig controlar molt, gràcies a un dietista, en Xavi Cañellas de Regenera, amb qui varem variar una mica la dieta i em va sorprendre el tema dels complements vitamínics, amb una millora del rendiment i recuperació.

Normalment a les curses marxem tota la family, ens agafem unes mini-vacances, l'Eva la meva parella i la Laia la nostra filla, però aquest cop no podia ser, a la cursa més complicada que havia fet mai hi anava sol, però ja feia temps que ho sàvia, seria un contratemps, ja que l'Eva també és corredora i m'ajuda a pensar quan no estic al 100% amb una solida mirada ja sap com estic.
Per evitar haver de pensar en les bases de vida, vaig  fer uns paquets amb la roba, perfil d'etapa i menjar+complements vitamínics de cada dia. Una gran pensada!! només havia d'obrir la bossa i agafar el paquet de l'etapa.

Decideix-ho fer el viatge en cotxe, no m'agrada la combinació cotxe+avio+autocar, faig el viatge el divendres i desprès de 8h de cotxe, estic cansat, sort  que tinc tot el dissabte per descansar.


El dissabte a les 14:00 ens donen la bossa del corredor i dorsal, jo trec el cap i veig una cua brutal, així que hi vaig cap a les 18:00h sense aglomeracions, em trobo amb en Salva Calvo i l'Arnau Julia, felicito a l'Arnau ja que arriba de guanyar la TDS, i xerrant em diuen  que només volen acabar, però si aquest son de l'elit!! , en Salva per acabar de tranquil·litzar-me em diu que no em preocupi que arribarà un moment que em farà mal tot, i que això és bo, ja que no et pos concentrar en un sol mal i vas fent, i que no em preocupi que abans d'abandonar em digui a mi mateix que ja ho faré unes 4 o 5h mes tard, i que a les 4 o 5h ja estaré pensant en altres coses, aquest Salva és molt divertit.

A les 20:00h tenim la impressionant "pasta party"  per a mes de 1000 persones, només amb l'entrega de dorsals i amb "el pasta party" ja he pogut comprovar que aquesta gent saben el que fan, son uns professionals, més de 1500 voluntaris que cuiden i mimen als atletes com ells diuen, 43 refugis, 30 doctors, 1 Helicòpter, son gent 100% de muntanya.

En el "briefing" ens posen al dia de la meteo, sortirem amb pluja i la primera nit pot ser moguda, i que millorara dilluns i dimarts, desmoralitza una mica sortir amb pluja, de fet el que mes  preocupa és la meteo i les lesions, sé que si la muntanya es posa de cul serà molt difícil acabar. Però, per altra banda estic tranquil doncs a la motxilla tinc roba impermeable a l'aigua de cap a peus i una muda sencera de recanvi en bossa estanca, fins i tot a la bossa del corredor pantalons i guants de neu.



Etapa 1: El diumenge m'aixeco super bé, he dormit mes de 8h, faig un esmorzar potent i cap al calaix de sortida, fan la presentació d'els "pros" i a les 10:17h sota una pluja fina es dóna la sortida, travessem els carrers de Courmayeur amb un gran ambient, és brutal, la gent no para de cridar, hem costa no plorar de l'emoció, pensar que al cap de 5 o 6 dies haig de tornar a passar per aquells carrers, vaig amb un nus a la gola que no hem deixa respirar bé,  els nou mesos de preparació passen  pel  cap en uns segons, quina passada!!. Un cop sortim de Courmayeur, ja tenim el primer pepino, lògicament es fa un petit tap, algun estressat vol passar pel costat, la gent no para de xerrar, hem de pujar a Col de l'Arp 2.571m, es a dir +1.347m per començar i només el km8, penso que no esta gens malament i que serà d'ur acabar el Tor. Aquesta primera etapa son 48km +3.750m -3.295m amb dos colls més de 2.857 i 2829m. Un cop d'alt del coll hem faig foto de rigor i cap avall fins a la Thuile km 19, aquesta serà la dinàmica de pràcticament tot el Tor, pujar i baixar tota l'estona,  i pensar que  la muntanya més alta de la zona on habitualment entreno és de 550m!!!.


Desprès de dos colls mes i de l'última baixada de -1200m ja he arribat a la primera base de vida Valgrisenche km 48.6, IN (entrada)Dg 21:55 h, tenia un plàning orientatiu de temps per a cada etapa, i tenia previst arribar a les 22:00h, em fa gràcia doncs he clavat l'etapa, ja em van dir que aquí és impossible dormir, és una base de vida caòtica, és petita, els corredors anem molt junts i amb molt de soroll, si algú vol dormir la primera nit es millor en un refugi on es pot dormir un màxim de 2h, jo només pararé a menjar, canviar mitjons i cuidar els peus, OUT (sortida)DG 22.59h.

Etapa 2: 53,5km +4.173m -4.268m i tres colls de 2.854m,3002m i el sostre de la cursa amb 3.299m, és una etapa bastant tècnica amb algun pas delicat, seguim amb pluja i fred, Col Fenetre molt be, però pujant el Col Entrelor em quedo sense foçes, he pillat una bona pajara, no he menjat prou per la nit, faig un pas endavant i el pes de la motxilla em tira enrere, estic una mica espantat, és una zona tècnica, i per fer-ho tot una mica mes complicat ens cau una bona pedregagada  a uns 2.900m i desprès una petita nevada, en aquesta etapa desgraciadament va patir una caiguda mortal un company xinès, hi varen enviar 14 equips de rescat per casos d'hipotèrmia, jo sincerament no vaig patir gaire fred, gracies a la roba d'abric que duia a la motxilla i les manyoples impermeables a l'aigua, per primer cop en molt de temps no tenia fred a les mans. 


Per acabar l'etapa l'ultima pujada al sostre del Tor el Col Loson de 3.299m, vaig patir una mica la falta d'aire a partir del 2.900. Una llarga baixada de -1.765m i 12.2km  on es pot trotar còmodament vaig cometre la segona errada, em trobava super bé, i vaig córrer tota la baixada, just al final vaig notar els quàdriceps a punt de rebentar, que burro, de seguida em vaig posar a caminar espantat per si ja era massa tard, només era al km 102, i tenia muscularment les cames trinxades, mai m'havia passat, però esclar es el Tor, i aquelles baixades van ser criminals. In a Cogne km102 Dill 14:45 Out 16:06, no tinc son, faig dutxa, canvi de roba, cuidar els peus i cap a la tercera etapa, aquí es pot dormir bé.


Etapa 3: 46.6km +1.383m -2.725m, tot pujada fins a Col Fenetre 16.5km +1.296m, aquí em vaig ajuntar amb un Argenti i mes tard amb un Italià, volia anar sol, però ells van insistir i vaig pensar que una mica de companyia no vindria malament, la pujada al Col Fenetre és fàcil i desprès tot baixada fins a la base de vida de Donnas 30.2km -2.497m, mare meva com enganyen els perfils i totes aquestes punyetes, baixada tècnica, tot moll, amb molta pedra i milers d'esglaons que semblava que et portessin al mateix infern, vaig trigar unes 7h en baixar, increïble!!, i pràcticament no ens va passar ningú. Ja porto  46h sense dormir i tinc molta son. Donnas In 04:50 - Out 09:40 km148, primer menjar, desprès dutxa, canvi de roba, massatge per intentar millorar les cames i aconsegueix-ho dormir 2.5h, aquesta base de vida és perfecte per dormir, la sala per dormir és al pis superior del pavelló, és impressionant veure mes de 100 lliteres amb els corredors descansant, som com robots connectats a unes bateries.



Etapa 4: 51.6km +4.584m -2.479m, ja em van dir que era l'etapa reina, sóc de la mateixa opinió, per mi és l'etapa clau, passar aquesta etapa és tenir un 70% del Tor a la butxaca, les ultimes etapes el terreny és molt menys tècnic. Es una etapa llarga, trencacames, amb tres colls de 2.350m, 2.311m i 2364m, amb un terreny força tècnic, molta pedra i tot moll. Un cop passats els dos primers colls, encarem una llarga baixada cap a Niel, és una baixada molt pesada, d'aquelles que vas donant voltes i mes voltes, per fi arribem al refugi de Niel Dic 2:14h, és molt maco, i perfecte per dormir amb moltes habitacions, de fet és una casa rural, li dic a la senyora del refugi que pararem a dormir 2h, ja que en 70h, nomes he dormit 2.5h, però al tancar els ulls tinc unes al·lucinacions amb unes imatges horribles, i amb petites taquicàrdies, faig cridar la doctora, em pren les pulsacions i la tensió, i em diu que haig de dormir, li dic que és el que estic intentant fer, i que ho tornaré a intentar a la propera base de vida. Sortim els tres junts per encarar la ultima pujada de la quarta etapa, Col Lasoney 2.364m i desprès llarga baixada de 10km -1000m, just abans d'arribar a Gressoney es para un cotxe i baixa una nena d´uns 5 anys  per abraçar al Paulo, és la filla del corredor italià, jo no puc controlar les llàgrimes trobo a faltar la meva Laia. In Dic 9:32 Out Dic 12:06 , menjar, dutxa , canvi de roba cuidar els peus i dormir només 1h, volia dormir més, però ells no volen sortir mes tard de les 12:00, jo no ho veig gaire clar, crec que hem de dormir més, però al final vaig amb ells.


Etapa 5: 36km +2.746 -2.676m. És una etapa que enganya, és trencacames, amb només dos colls de 2.776m i 2.695m, que farem amb poc mes de 12h, anem molt cansats, tinc fortes al·lucinacions, estic convençut de què estem errant la tàctica, hem de dormir més, arribarem a la base de Valtournenche km 236 amb 89h de cursa i només 3.5h de dormir, no estic disfrutant, a sobre ells em fan posar davant per marcar el ritme i seguir les banderes, amb el desgast que això suposa, ara veig per fi que m'han estat utilitzant durant molt kms, així que els dic que dormiré sense despertador, i que no m'esperin, he vingut a fer el Tor sol, i acabaré sol. L'ultima baixada és terrible, -1.169m en 5.8km, em deixa amb molt mal de genoll, tinc una tendinitis rotuliana molt forta, estic espantat, hem queden 96km, per Courmayeur i un mal de genoll que no puc aguantar, em prenc un neubrofen 800 retard per calmar el dolor, menjo, dutxa, canvi de roba i dormir, vaig dormir 5.5h seguides. 

Hem segueix fent mal el genoll, tinc dubtes si podré acabar, he acabat curses llargues de 100km, amb lesions però aquí és com si comences una ultra lesionat, i amb tot el que ja portem a sobre de kms i son, s'hem fa un obstacle difícil de superar. Mentre estic esmorzant em truca l'Eva, no puc parlar amb ella, estic plorant, una corredora que tinc al costat em fa una abraçada, impressionant la solidaritat entre els corredors tots els dies del Tor, respecte i admiració pels companys és el sentiment que tots tenim, és difícil d'explicar, una cosa que s'ha de viure, ens ajudem els uns als altres en tot moment. In Valtournenche Dij 0:10 out 7:57 km236.


Etapa 6:  48.8km +3.400m -3.534 5 colls per davant 2.738m, 2.775m, 2.693m, 2.788m, i 2.508m, amb 11k seguits per sobre dels 2.500m, és una etapa preciosa, no molt tècnica, amb unes vistes espectaculars, em vaig cansar de fer fotos.
Començo l'etapa amb molta por, no tenia clar com respondria el meu genoll, als pocs Kms vaig trucar a l'Eva, ja més tranquil per comentar que em feia molt mal el genoll però, tenia molt clar que era el moment crític del Tor, i que l'havia de superar, ella va demanar ajuda als companys matxacuques i a la resta d'amics, literalment em van bombardejar amb missatges de suport, em vaig tornar a emocionar, i pujant el primer coll, hem vaig trobar un pel millor, els sms i els calmants, van fer el seu efecte. Pero al cap d'unes hores baixant el Col Vessonaz -1.352m en  9.3km vaig tornar a tenir mal de genoll, per davant només tenia una pujada de 1.045m i una baixada de 1.112m fins a Ollomont l'ultima base de vida km 283 In 2:20,  Out 7:50. No em vaig dutxar, directe a dormir, li vaig dir al voluntari que em crides a les 5:00, però quan ho va fer li vaig preguntar si feia vent a fora, i crec que ell va entendre que el feia fora, ja que no va tornar i esperant que tornés em vaig quedar adormit fins passades les set del mati, que fort!!


Etapa 7: 49km amb dos colls, Champillon de 2.707m i el Col de la Malatra 2925m
Em vaig llevar molt feliç, era la ultima etapa feia un dia radiant, de fet només varem tenir mal temps les primeres 24h, en pujar el primer coll, vaig veure el Monte Bianco, com diuen els italians, imponent, dominant la resta de muntanyes, el Tor és preciòs, ja que veus el Cervino, el Monte Rosa, el Gran Paradiso i el Mont Blanc, per mi la segona part és mes maca que la primera, i mes fàcil. Encara tenia 43km per davant, però tenia clar que arribaria si o si, tenia molt de mal al genoll però no era una etapa tècnica, només la pujada final al Col Malatra, i per tant podia arribar. La baixada del primer coll, la vaig fer molt tranquil, desprès teníem 18km pràcticament sense desnivell, molt fàcils, per desprès encarar l'ultim coll el famós Malatra, havia llegit tant sobre aquest coll... 


A mitja pujada abans d'arribar al refugi Du Lac, em va semblar veure baixant l'Oscar Perez, és millor persona que corredor i això és molt difícil,  és el guanyador del 2012 i segon del 2013, em vaig agenollar a terra, pensant que tenia al·lucinacions de nou, em deia que fa aquest ara baixant el Malatra si ja fa dos dies que ha acabat? es va posar a riure i hem va dir que no eren al·lucinacions, quin fart de riure ens varem fer, van xerrar uns 10min, i em va dir que tires cap amunt, em va fer un peto, una forta abraçada abans de marxar i li vaig dir de fer una foto els dos junts, ja que la gent no em creuria.

Els ultims mts del coll de la Malatra, son espectaculars, molt drets i amb cordes fixes, fins i tot a terra havien llençat encenalls de fusta, per evitar que es formes gel per la nit. El sol era baix i vaig pujar el més rapid que vaig poder per veure la posta de sol, va ser un moment màgic, vaig clavar els pals a terra per ultima vegada en pujada, vaig tirar de braços i al aixecar el cap, vaig veure el Mont Blanc just davant meu amb el sol darrera, em vaig emocionar de nou, era una imatge de somni, era tot tan perfecte..., a d'alt només dos fotografs i dos voluntaris enfilats a les roques, jo tirant fotos com un boig al pas estret, només es pot passar de un en un, vaig estar 10min parat alla d'alt tirant fotos i repetint en veu alta mare meva!!. 


Al final els italians varen entendre que mare meva, volia dir mama mia. Em vaig acomiadar de tots quatre, els vaig donar la ma, i em van felicitar, un dels fotografs em va dir que es notava que estimava la muntanya. Per davant tenia 17km de baixada, encara no sé com però vaig començar a córrer com un boig, vaig fer un YUhuuuu!!! que va resonar per tota la vall, no hem feia mal res estava flotant, era com un ocell planejant per la vall, va ser de nou un moment molt especial, vaig arribar al refugi Bonatti km320, la nit era màgica, apagava el frontal i pràcticament podia tocar els estels, en poc temps vaig arribar a l'ultim refugi, el Bertone, en veure el meu estat d'ànim la noia del refugi es va sorprendre, em va dir que tothom arribava K O, i que em veia molt feliç, i així era, era molt feliç. 

Abans de marxar em va mirar als ulls, i em va dir que mai més seria el mateix, jo no entenia bé que volia dir, ella va insistir, ara seràs un home Tor, jo li vaig dir que no, que seria el mateix, però ella va tornar a insistir, encara no ho saps però hi haurà un abans i un desprès. Jo només volia seguir baixant, era a 4km del meu somni. Em van començar a entrar sms, de nou els meus amics, eren amb mi. Vaig trucar a l'Eva, ella era molt feliç també, era com si la tingues al meu costat, em va dir coses molt maques, jo baixava amb els pals a una ma i amb el telf a l'altre, baixant cridant per el telf com un boig. Vaig trucar als amics íntims dels Ultres, els meus germans de les muntanyes, gent amb qui he compartit moltes hores, ells eren tant o mes feliços que jo, em van estar seguint tots els dies, com molta més gent, em van arribar sms de gent que feia anys que no tenia notícies. 

Vaig agafar alguna bandereta, de les que marca el camí per la Laia, i en uns minuts ja era als carrers de Courmayeur, sobre la catifa vermella, vaig fer dos salts brutals, girant sobre mi, estava flotant, en un núvol, jo sol, hi havia força gent, però era com si aquell moment no hi hagués ningú més, és difícil d'explicar. Això sí, quan el speaker em va presentar com ha corredor "espanyol" , vaig reaccionar per dir que era catala, tot mostrant la senyera, ell va rectificar al moment i em va fer una petita entrevista, fotos amb la roba matxacuca i desprès signar el cartell, que signem tots els finishers. A cada base de vida al arribar ens donen un pin i al sortir hem de signar al cartell del Tor, és com un premi pels que no podem acabar el Tor.


Ja esta COMPANYS!!, això és tot!! desprès de 133h 00min 01seg i posició 200 de 770corredors, ja sóc FINISHER del TOR DES GEANTS, desprès de molt de sacrifici, constància i dedicació, he aconseguit el meu SOMNI.

Per ultim voldria dir, que estic convençut de què tots els que heu llegiu aquest escrit, esteu capacitats per aconseguir els vostres somnis, nomes heu de creure en vosaltres mateixos, i lluitar amb totes les vostres forces, fins aconseguir-ho, amb sacrifici, dedicació i molta motivació TOT ÉS POSSIBLE.
Ahh, i no cal necessàriament que sigui un Tor.
CADASCU HAURIA DE TENIR EL SEU SOMNI, ÉS EL QUE ENS FA ESTAR VIUS!!
GRÀCIES!!

CRÒNICA RELACIONADA: TOR DES GEANTS ..I EN JORDI COSTA.
Salut, Feina i Gràcies per fer-hi un cop d'ull.



14 comentaris:

  1. Una Gran Cursa es mereix aquesta explícita i emotiva Gran crònica.
    Gairebé he pogut respirar l'aire de la Vall d'Aosta llegint les teves paraules.
    Una vegada més Gràcies per compartir aquesta aventura i experiència espectacular amb tots.
    FELICITATS JORDI!! Per la cursa i per la crònica!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies Pere. Per deixar posar la cronica al teu blog. Si serveix per algun company de cara a fer el Tor, ja estic satisfet. Ahhh i te molt merit entrenar i tenir blog.

      Elimina
  2. Jordi, me he leido tu post y me ha gustado mucho por la sinceridad de tus palabras.
    Pocos corredores hablan del tema vitaminas y otras cosas como lo has hecho tu.
    Sin duda la Tor Des Geants no és una carrera cualquiera.
    Felicidades por tu esfuerzo en la carrera y por el post.
    Sergio


    ResponElimina
  3. Gracias, Sergio. Al final me lo voy a creer, muchos me comentan que al leer la cronica tienen la sensacion de estar a mi lado en el Tor. Empiezo a estar mas contento con mi relato,que con mi aventura, ya que para mi es mas facil correr que escribir.
    Jordi Costa

    ResponElimina
  4. Jordi, em dic Enric i si recordes ens vam conèixer en "la Setdellonga 2012" coincidim abans de l'arribada i jo anava amb el grup del Peterpan, aquesta mateixa setmana li comentava al Pere que després de la cursa del Taga el meu organisme ja no respon, surto a entrenar i a meitat del camí giro i cap a casa tot fet pols, però després de llegir aquesta impressionant crònica alguna cosa ha canviat en mi, donç ja estic esperant que arribi demà per sortir a entrenar amb un cap nou, després de la teva eufòrica recuperació a partir del km 320 m'he adonat que tot està en el nostre cap, gràcies per aquesta meravella de crònica i enhorabona per aconseguir una meta que solament està al abast dels més grans.

    Enric Torra

    ResponElimina
  5. Hola Enric. Com vols que no recordi qui ets? El Tor, ha confirmat moltes de les meves teories sobre el poder de la ment, he pogut experimentar i posar en practica, algunes de les coses que tenia dubtes, i ara ho tinc molt clar. Cada cop estic mes sorpres de la llarga distancia.
    Gracies per deixar comentari.
    Jordi Costa.

    ResponElimina
  6. Impresionant, fer una cursa com aquesta ha de ser una pasada i viure-la amb la teva mirada apassionada i sincera, fa emocionar al llegir-ho. Només hi ha una cosa millor que somiar, que estar visquent un somni. com tu has fet. ENHORABONA!!!!!

    ResponElimina
  7. Gracies, per les teves paraules Quim. Realment he viscut un somni, i estic molt content, pero tambe tinc un buit, tinc mes reptes en ment, pero tinc dubtes que sigui tan especial com el Tor. Ha estat una autentica aventura, en tots els sentits. La meva esperança es que amb el temps sortira una prova mes extrema.jijiji
    Jordi Costa

    ResponElimina
  8. Ostres Jordi! Moltes felicitats!!!!!!! Té molt mèrit haver-te afrontat a aquest GRAN repte SOL i haver centrat totes les teves energies en aquest per fer-lo realitat! Mentre ho llegia he patit el teu mal de genoll, les teves al·lucinacions, les teves pors, l'enyorança de la teva família, el teu amor pel paisatge, la generositat i solidaritat de la gent, la trobada amb el magnífic Óscar Pérez i finalment he plorat d'emoció amb el teu final!!! Ufff! Quina alegria!!! No m'estranya que això hagi significat un abans i després! Una abraçada ben forta!!!!!! Eli

    ResponElimina
  9. Moltes gracies,Eli!!. Estic content perque la gent que llegeix la cronica li agrada, i gracies al Pere, que hem va mig "obligar", i hem va oferir el seu blog , per publicarla, la podre llegir sempre que hem vingui de gust. Felicitats per la excel.lent temporada que estas fent amb uns grans resultats a la RONDA, UTMB, CAVALLS...

    ResponElimina
  10. Hola Jordi, sóc Sergio, organitzador de la marató de Borriol, ens vam trobar pujant de Gressoney cap a Alpenzu.
    La teva crònica m'ha fet saltar algunes llàgrimes. Enhorabona gegant. Hi ha un abans i un després del Tor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sergio. Hem record-ho perfectament de tu, i de la noia que et va acompanyar a la pujada despres de Gressoney. Varem coincidir mes tard,de nou en el refugi on tu et vas quedar a dormir, i jo vaig seguir. Doncs si, es veritat, un abans i un despres.
      Gracies per deixar comentari.
      Ja et vaig comentar que ens veurem a la MABO.

      Elimina
  11. Felicitats Jordi, ho he llegit tot i això que d’entrada tanta informació feia mandra, però m’ha enganxat. Crec que si que seràs un Tor però sobretot no deixis mai de parar per fotografiar i contemplar les muntanyes. Per molts anys! Carmen A.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies per el comentari Carme. Doncs de moment crec que tinc corda per temps per seguir gaudint de les muntanyes

      Elimina