LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent, però rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

PUIGSACALM EXTREM 2011, Publicat per en Jordi Alsina

23/11!2011.
Fitxa: Lloc:             Sant Esteve d'en Bas.
         Distancia:       44.11 Km
         Desnivell+:     2.700 mts
         D. Acumulat: Més de 6.000mts.
         Temps limit:    9 hores.

Puigsacalm
Doncs bé, tal i com em va dir el meu germà gran,en Pere, no sabia on m'havia ficat.
Jo amb tota la meva il.lusió, havent fet anteriorment d'altres maratons de muntanya com la Setdellonga, Ardenya..... i que em varen anar prou bé, les vaig agafar com a referència per fer uns mesos més tard el meu repte de l'any: la Puigsacalm Extrem, pensant que uns 1.000 mts de més de desnivell + no serien tan importants.....
A les 8h del matí donen la sortida i amb l'eufòria de viure el teu somni, em veig fent els primers quilometres enmig del grup capdavanter, ostres!! em pregunto si aixo és bo, innocent de mi, realment no sé el que m'espera....
Carme,jo al mig i en Pere
Vaig tirant amb bones sensacions fins al km 22 a partir d'aqui comença el patiment..... la sorpresa arriba quan el cos i la ment es quedant  bloquejats pel dolor,  intento ignorar-lo, però no ho aconsegueixo, tinc decidit que si em trobo més malament, abandono al proper avituallament al Km 29'5, que quan hi arribo per a mi aquell avituallament sembla un oasi, la fallida es imminent. Però al cap d'una estona i després de refer-me una mica, miro el meu voltant.... penso que poder estar aquí és un privilegi, no em puc enfonsar, he d'acabar com sigui, ajudat per la força que et dóna la família, amics, fins i tot els companys que vas trobant a la cursa, tot això i molts altres pensaments positius ajuden molt per poder posar un peu davant de l'altre i continuar....de ben segur que sense tot això no hagués creuat la línia d'arribada, perquè sí..... vaig arribar, amb 6h 55mts.
Crec que el grau de dificultat que té aquesta marató per a mi és elevat. Tot i que va ser espectacular i molt ben organitzada. A més gaudint de la meravellosa tardor expressant-se al meu voltant, un regal de la natura a la Vall d'en Bas.
Reflexió: Ara penso que si al Km 29'5 hagués abandonat, tampoc pasava res, l'important per a mi era estar allà i lluitar per arribar..... crec que l'important és això..... lluitar pel repte que un s'ha marcat, tant si s'aconsegueix com si no.
He aprés molt d'aquesta cursa i una de les coses que més be he aprés, és saber +/- on estant els meus límits.
Ara sé que són 2.700mts positius en una Marató.
Vaig patir, pero alhora m'ho vaig passar molt bé.
Per veure més fotos i classificacions a la Web del Puigsacalm Extrem.
Gràcies Pere per deixar-me escriure la crònica al  blog.
Jordi Alsina
Cròniques Relacionades: Puigsacalm Extrem en Video.
.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

CARCAIXELLS a la tardor

23 de Octubre 2011. És la tercera sortida  als Carcaixells d'aquest any amb un grup d'amics i d'altres que han passat a ser-ho. La proposta la va fer la Camino i hem estat una bona colla els que ens hi hem apuntat. I és que aquestes agulles de roca granítica tenen una atracció especial... són màgiques.

A ritme més tranquil que l'ultima vegada, assaborint cada pas, cada grimpada... acompanyats de les olors humides i colors espectaculars que ens regala la tardor, hem anat carenejant totes les agulles fins arribar al Montclar 406 mt i cim mes elevat, on encara es poden veure les restes d'un antic castell.
Poques vegades es pot gaudir tot fent el cim de la primera agulla, el Llom, del contrast d'un cel tapat, plujos i gris cap a marina i la Vall d'Aro......, i totalment net, polit i assolellat cap Llagostera, Girona i mes enllà.

La tornada ha estat pel  misteriós jaciment ibèric de Plana Basarda i cova de Sa Tuna.
Indiana Eva!!
Avui m'he vist reflectit en els inicis a l'escalada tot ajudant a l'Eva i la Camino en les seves "primeres grimpades"..... veure els ulls brillants en estat d'alerta, escoltar els batecs d'un cor accelerat, la suor a la pell sense fer calor, tocar la por....... són d'aquells moments que segur que molts heu viscut i que fan que els nivells d'adrenalina es disparin, sensacions que ens regala senzillament la muntanya.
Agrair a l'Albert Gironès, que a més d'equipar el camí va posar nom a les agulles, aixi començant per el pas de la miloca fins al Montclar, tenim: la Capella, 210 m, el Llom, 287 m, pont penjant, la Torre, 304 m, el Tetó, 293 m, l'Esquenall, 306 m, el Suro, 307 m, Roca Llisa, 307m el Bec, 317m, la Punxa, 327m, l'Enforcadura, 337 m, el Minyó, 329m, l'Aresta, 349m, el Montclar, 406 m.
Desnivell: 400 m. Temps Aprox: 3h a 4h.
Per acabar i crec que parlo amb nom de la Camino, agrair a tots per haver compartit aquesta "aventura" o matí emocionant com diria l'Eva, GRACIES: Maria, Carme, Dolors "Lluna", Montse, Cèlia, Laura, Maria, Carme, Gerard, Jordi, Ramon, Lluís, Jordi, Genís....Ostia!!! i el "Bitxo".
No es un gosset qualsevol....es el "Bitxo"
Moltissimes més Fotos al FOTOBLOC D'EN LLUIS.
Salut i Feina.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

PUIGSACALM EXTREM 2010 en video

Tots tenim un repte que és més important que els altres durant el transcurs de l'any..... petit o gran és el nostre gran objectiu. Son d'aquelles curses, travesses, marxes..... que et fan posar la "gallina de pell" quan hi penses.
En Jordi, el meu germà està inscrit a la Puigsacalm Extrem 2011, és el seu gran repte d'aquest any.
Els que som adictes a fer aquestes coses, sabem que per poder arribar al "gran dia", abans hem tingut d'altres petits grans reptes: La gestió del temps als entrenaments, quadrar la feina als últims dies, i el mes important per als qui en tenim...... la família, convéncer la nostra parella i per als qui tenim fill@s, resar un "pare nostre" perquè a últim moment no es possin malalts.ja ja ja!!, es mereix tot un post parlar de tot això, més endevant...
Aquí deixo dos vídeos de la Puigsacalm Extrem del 2010 gracies al corredor J. Martinez.
Jordi ja saps on t'has ficat?? .....A correr i pasar-ho bé germanet!!




Salut i Feina.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

V SORTIDA CAKO A ST. FELIU

10 de Octubre 2011.Doncs bé després de deixar passar la "calor" de l'estiu, tornem a fer les sortides de Cako iniciació, amb el centre excursionista Montclar.
No hi podien faltar l'Amparo, la Carmen, La Montse, l'Isabel, la Carme, la...??,la Carme, l'Andreu, l'Albert, en Pepo ,(CaKos Veterans) hem gaudit d'una sortida sota la llum de la lluna al costat del mar...... fantastica,(que romantic eh!!), molt relaxant i enriquidora, doncs una de les finalitats d'aquestes sortides a més de fer esport, és fomentar les relacions entre les persones.
Avui el nostre "Patfhinder" ha estat en Pepo, "un gat vell" i gran coneixedor de l'entorn de St.Feliu de Guixols, així després de repasar una miqueta la teòrica de seguida ens hem enfilat cap a St.Elm.

Curositat: El periodista Ferran Agulló des de l'Ermita de St.Elm va posar nom al que avui dia coneixem com a Costa Brava.
Hem acabat la sortida fent estiraments i  quedant per la propera,i tant que si!! el dia 31 d'octubre a 8: 30 nit al port davant l'edifici de protecció civil. Cal portar frontal i les armes..... els pals. Farem cako al camí de ronda de St.Feliu a S'agaró, i veureu com amb els pals és molt més fàcil.

Reflexió: Caminar sense pals ja ens aporta beneficis per la salut, al fer-ho amb pals (fent Cako o Nòrdic Walking), multipliquem els beneficis per la salut i li donem una qualitat extra. Alhora crec que caminar amb pals per molt malament que els utilitzem...... estem beneficiant el nostre cos igualment.
A països del nord d'Europa el fan servir com a teràpia de recuperació per accidents, malalties cròniques, mals d'esquena, a les articulacions (artrosis, reuma, osteoporosi......), i entren per la seguretat social.

Video de St.Feliu on hi surt St.Elm:


En acabar la sortida de vegades ens quedem a fer" xefles", i un dels temes va ser la dura situació actual del pais, el dia a dia...... aquest malestar general..... No m'agrada  la politica pero quan parlem de crisi sempre em ve al cap la Ayn Rand, 1905-1982, filosofa i escriptora estadounidense (d'origen rus).
Mai més encertades les paraules de l'autora de la novel.la "La Rebelión de Atlas", avançament del que ens està passant, jutgeu sinó:
"Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res, quan comprovi que els diners flueixen cap als qui trafiquen no béns, sinó favors, quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per influències més que per la feina, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, per contra, són ells els qui estàn protegits contra vostè, quan repari que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar sense por d'equivocar-se, que la seva societat esta condemnada" .     Ayn Rand (1950)
Una cançó.....perque no?? Torna Torna Serrallonga!!

Salut Feina.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

CAVALLS DEL VENT 2011 Publicat per en Manel Tirado

Cavalls del Vent 2011, Crònica d' en Manel Tirado i Mikel Martinez.
Manel
El motiu d'aquest escrit és fer la crònica de la cursa "Cavalls de Vent", però abans de tot, el meu desig és expressar els sentiments d'amistat i agraïment que tinc per en Pere Alsina.
Fa un parell d'anys que conec a en Pere, i el cert és que és un "tiu" que et contagia la seva passió per l'esport de muntanya.
Amb en Mikel (amb qui encara fa menys que ens coneixem) coincidim en què en Pere marca la diferència respecte dels qui simplement corren per fer un temps determinat. Ell corre/camina per acabar dignament i disfrutant de l'entorn paisatgístic i meravellós que envolta aquest tipus de curses. Ha après a dosificar l'esforç sobrehumà que de vegades has de fer per ser finisher. Ha après i sap transmetre als qui comencem a conèixer millor on tens els teus límits i fins on ets capaç d'autoconvèncer-te per continuar malgrat estar estrepitosament derrotat.

Ultraquim,Manel,Mikel,Pere
Malauradament al poc temps de conèixer en Pere vaig saber que els metges, degut a l'osteoporosi, li van aconsellar que havia de deixar de córrer. Ell lluny d'abandonar la seva passió per la muntanya, però amb el sentit comú necesari, va decidir obeir els metges....parcialment. Perque ha descobert que fent cas a la recomanació de no correr, amb la tècnica CAKO pot pràcticament arribar a fer temps de cursa similars dels que marcarien simplement anant al "Trote". Aquesta especialitat Cako li èsta permetent fer curses tan bèsties com les 24hores Cap de Creus o Guara, d'entre les més fortes que conec. I això sense esmentar els reptes que cada X temps es marca com l'ultim dels 100Km d'Olot a SFG.
Amb en Killian
Aquesta força de voluntat  ens ha encoratjat tant a en Mikel com a mi (en Manel) a continuar fent sortides amb en Pere i a participar en curses de les quals recomanades per ell. Curses que certamen han complert les expectatives que ell resumia com de competiciò perfecta i ben organitzada.
Tal és l'admiració personal i d'amistat que ens uneix a en Pere, que amb en Mikel vàrem pensar que era una pena inscriure´ns com a "Independents" a les curses en què participem. En resum,  que sense demanar-li permís a en Pere ( i esperant que no s'ho prengués malament) fa uns 4 mesos vàrem decidir inscriure'ns a la rucada més gran que fins al moment havíem planificat amb en Mikel: "La Cavalls de Vent" de "naturetrails" SALOMON, i per no constar com a independents ho vàrem fer com a menbres de l'equip PerePeterPan. I així retre un homenatge a en Pere, i amb l'objectiu de provocar que amb la curiositat dels qui veuen l'equip que formem entrin al blog PerePeterPan i descobreixin que amb força de voluntat i amb enginy es pot continuar gaudint del que t'agrada malgrat les adversitats físiques.
A partir d'aqui només ens queda dir que aquest passat dissabte va ser el gran dia i amb en Mikel vàrem sortir el divendres cap a Bagà per pendre la sortida el dissabte a les 10:00 h del matí a la més gran cursa de llarga distància que fins al moment i en 12 anys he fet: "La Cavalls De Vent", la volta al parc Cadi-Moixeró.
Aquesta crònica potser llarga però és que té tant de caliu......
PRIMER : divendres 30  de setembre.
Divendres, sortida de Sta Cristina a les 17:00h amb l'objectiu d'arribar al "briefing" de Bagà a les 20:00h.
Ens hem desplaçat amb la furgoneta d'en Mikel a la qual nómes li ha endossat dos matalassos i els sacs per dormir.
Arribem, participem al "briefing" i allà tenim la nostre primera "Espantà". Passen un "power point" del recorregut similar als del Tour de França i s'observa de manera súper-objectiva la dificultat del recorregut. A la sala s'escolten els primers espants dels qui participem per primera vegada.
L'ambient que es respira és bestial donades les diverses nacionalitats dels corredors. Hi ha gent preparadíssima, autèntiques màquines de les curses de muntanya. D'Espanya, Europa i resta del món. És sorprenen el material que calcen, vesteixen i porten a sobre.
Sortint del "briefing" ens n'anem a sopar pizza, amanida i dues cerveses. Truquem a en Pere i la Carme, que són a 250 Km de distància, a Alquezar (Osca) on han arribat per participar el mateix dia que nosaltres i a la mateixa hora a la Trail de Guara. Parlem amb ell i la Carme, reconeixem mutuament com n'estem de bojos tots plegats i ens desitgem sort.
Amb en Mikel un cop sopats ( com els toreros quan surten a la plaça abans de la corrida) anem a veure el lloc de sortida. És una plaça preciosa, al cente del poble, on hi ha el Bar de l'andorrana simpàtica i encara més maca que la plaça. Allà ens prenem un cigaló del mono i un parell de mitjanes estrella, més que res per poder anar cap a la "furgo" una mica tocats i adormir-nos rapidament per estar en forma al matí, i poder dormir com a mínim 5 o 6 hores. desgraciadament l'estratègia del beure no va resultar, com a molt vàrem dormir tres horetes  senceres.
SEGON: Dissabte 1 d'octubre
Matí  amb molt de fred, esmorçar, posar-nos la roba i cap a la sortida.
Apareixem a la plaça i la trobem plena de gent, helicòpters voltant per l'aire preparant les primeres imatges de la cursa, pantalla gegant retransmetent imatges de tot el poble. Però el mès impressionant és veure les millors figures mundials, i m'estic referint a Miguel Heras que porta el dorsal nº1 perquè va guanyar l'edició del 2010. Iker Karrera, l'escocés Andy Simonds o el numero u del món de curses de muntanya Killian Jornet, Tòfol Castañer així com el primer campió del món Agustí Roc el qual no participa però que s'ha acostat a la línia de sortida. En categoria femina hi havia la Núria Picas, Nerea Martínez i l'Emma Roca entre moltíssimes altres valentes.
Mikel dosificate....i no me adelantes po favor!!
Estic "flipant", és com participar en un gran premi de fórmula 1  amb un Ford Fiesta i sincerament, hi ha moments que em fa vergonya estar al lloc pel minso equipament que porto, per mí el tema psicologic és el 50% de la competició, l'estat físic el 40% i considero que l'equip només pot representar el 10%( que consti que hi va haver un corredor que a partir del Km 42 a les 20:00h nit, donat el fred que feia li varen haver de deixar uns texans en no portar una malla llarga).
 En Mikel durant la sortida... a la seva! a buscar coneguts....Té la particularitat de quedar-se amb la cara de tothom que veu, encara que sigui una sola vegada. De seguida a la plaça es comença a trobar amb gent de totes les curses en què ha anat participant. Troba companys de la "Setdellonga", de "24h Cap de Creus"... però més concretament ens dediquem a trobar un noi que vàrem conèixer aquest estiu entrenant a S'Agaró i que ens va assesorar com participar a la cursa donat que ell havia fet les dues edicions anteriors. Doncs aixo!! incrïblement entre 800 persones, en Mikel també el va trobar. És el de la foto que està assenyalánt amb el dit a en Mikel dient-li que vagi alera: que es dossifiqui, que corri amb el cap, i que sigui prudent.
De cop i volta agafo en Mikel i corrents ens desplacem cap a un lloc on hi ha desenes de càmeres i al mig en Killian. Li demanem una foto i cap problema (un bon noi) tot i que ens demana pressa, doncs s'ha d'anar a canviar i preparar-se per la cursa.
9:30h entrem al recinte, allà la mitja hora que hi has d'esperar fins a la sortida es passa super ràpida, i de cop a les 10:00 h en punt tothom (amb la música de l'Ultimo Mohicano) a córrer travessant el poble de dalt a baix amb els carrers plens de gent animant i aplaudint com mai he vist.
Al sortir del poble ja em despedeixo d'en Mikel ens estrebem les mans i ens dessitgem sort mútuament. Jo no sé com acabaré però la sensació que em dóna en Mikel és d'una seguretat increïble, sé que ell arribarà i ho farà com sempre per sota del temps que vàrem calcular.
Enfilem les primeres pujades al.lucino amb la filera quilometrica de gent pujant muntanya amunt fins arribar al primer control.
La cua de gent és bestial que tot i no arribar a haver de parar-te mai com a d'altres curses, el temps de marxa s'endarrereix una mica fins al punt que pateixo per no arribar a temps al 1er control, al qual i arribo pràcticament a uns 15 minuts de què el tanquin.
Espectacular
Camino amb pals des de la sortida i sincerament només he corregut els primers 2 Kms, després ha estat impossible gairebé durant tota la cursa. He mirat de marcar-me un ritme de marxa ràpid i sense pausa i és sorprenent veure com acabes atrapant a moltes de les màquines que anaven corrents sobretot a partir del Km 25-30.
Durant tot el recorregut vas acompanyat de corredors de tot el món, el cert és que hi ha tanta gent participant que gairebé mai et trobes sol.
És espectacular veure la gent animant-te a 2.00mts d'alçada, com sonen els sonalls de vaques, banderes estelades i els menuts "xocant les mans al pas dels corredors".
Sabia que de no acabar la cursa em veuria obligat a haver de tornar l'any vinent, i el cert és que no tenia clar que l'any 2012 pogués estar en facultats (per edat i físic) per fer-la de nou. Donada aquesta premisa, em veia obligat a deixar-m'hi la pell durant els 85 Kms i no podia permetre'm el luxe d'abandonar.
Gràcies a la quantitat tant bèstia de gent que va participar, durant la nit (malgrat el fred que feia si t'aturaves més de dos minuts) vaig poder anar amb altres participants durant força estona tot i que en determinats moments em venia de gust caminar tot sol per aquells camins tan foscos i amb aquell cel tan estrellat i sense luna.
Només dir que cap a les 3 h de la matinada i sense saber-ho m'estava acostant al tram més horrorós de tota la cursa, quelcom tan bèstia que no tinc paraules per explicar com ho vaig passar de malament. Era l'arribada a l'ultim refugi, el de St. Jordi. En aquest punt és on la gent va patir més, perquè arribes cansat i et trobes una pujada de 700mts de desnivell, a fer en pocs quilometres, al seu pas per l'anomenada Ruta dels Empedrats.
A cada control anava preguntant el temps que portava en Mikel i cada vegada em sorprenia més donat que a cada control ell feia 30 mts menys que jo. Els del control sempre em deien  "ostres aquest col.lega teu es molt bo" va entre els  primers.
Finalment vaig arribar a ser FINISHER en unes 20 h i en Mikel en 15h, un temps estel.lar el que va fer en Mikel tenint en compte que només fa un any que esta ficat en això i que tant sols ha fet una altre cursa de 80 km. Amb ell vàrem coincidir en la duresa de l'últim tram a on en Mikel em va confessar que va estar a punt d'abandonar, es va sentir derrotat i es va asseure dues o tres vegades a mig camí abans d'arribar a St. Jordi. Observant la seva gràfica de temps es veu clarament com en aquest punt final va perdre molt de temps, cosa que de ben segur l'any vinent ni li tornarà a passar.
La vaca: Quin "tiu" mes guapo!!
Finalment dir-vos que sens dubte es tracta de la cursa més espectacular que he fet mai. La més dura però també la més maca, et posa al límit de la teva resistencia. Amb en Mikel,  mentre tornàvem cap a casa el diumenge, coincidíem en deixar això de còrrer i dedicar-nos a la bici donat que, segons ell, és més agraït, ho dèiem perquè estàvem tan malament que no volíem sentir a tornar a parlar mai més de Bagà ni del Cadí.
Ostia!! Donde estoy??....
Ara 24 hores després hem coincidit en la magnitud de la gran sort que hem tingut de participar-hi i fredament, després de descansar no tenim cap mena de dubte que l'any vinent hi tornarem. I ho farem com a mínim amb una persona més que séras tú... Sí, sí, tú, Pere, l'any vinent ens has d'acompanyar i prendre la sortidas amb nosaltres per arribar fins on arribem.
Gràcies per deixar-nos plasmar aquesta crònica al teu blog.
MIKEL I MANEL.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

TRAIL i ULTRA TRAIL GUARA SOMONTANO 2011

Alquezar
1 i 2 d'octubre 2011. Autosuficiència, calor, emoció, duresa, eufòria, por, sacrifici, incertesa, felicitat.....Tant a la petita: la Trail, com a la gran:  l'Ultra. Això té un nom: Ultra Trail Guara Somontano 2011.  Competeixes tant físicament com mentalment amb tu mateix. Tercer any a Guara. Primer any fent l'Ultra. Segon any i amb les seqüeles de l'osteoporosi fent la Trail (tenia prohibit córrer i caminar per muntanya). I aquest any amb la Carme junts fent la Trail!
L'Ultra a punt
Començaré pel final!! Són les 8:35h del matí de diumenge i estem esperant els últims corredors a la plaça d'Alquezar on hi ha l'arribada de l'Ultra.
Després de 23hores i 35 minuts arriben en M.Àngel Amador  i en Josep Belles. Ha estat súper emocionant..... Aplaudiments, abraçades interminables, la gent plorant.... la parella de corredors explica que quan un volia abandonar l'altre no li deixava fer, i a l'inrevés. Han estat a l'infern i han tornat. Però encara falta per arribar una parella. Tots estem esperant amb molts nervis.... I desprès de 24 hores i 35 minuts arriben  la Gabriela Gorea i en Ramon Cambray. Tots teníem "la gallina de pell" els aplaudiments no s'acabaven mai.

La Gabriela i en Ramon
Tot i arribar fora de temps(surten al llistat de classificacions) els organitzadors, voluntaris i corredors els hem esperat. I el detall més "guapo": en Jordi Abueso guanyador de la 1 UTGS i  de la durissima Yucon Artic Ultra d'enguany, els  ha donat la medalla de "finishers". Han estat els últims d'arribar però tanmateix semblava que fossin els primers, una passada!!
Doncs bé, la
Les Passarelas
Carme i jo amb els deures fets ens plantem  a les 8:30 del matí de dissabte al control de material de la Trail. Mentre veiem sortir els corredors de l'Ultra.... els ulls s'entelen, doncs les ganes són de fer l'Ultra. Amb la música de "El ultimo mohicano" sortim d'Alquezar cap a "el Puente de Villacantal" al riu Vero, fins aquí hem anat junts. Però com que la Carme tira més a les baixades, i jo a les pujades decidim separar-nos i pensem que ja ens anirem trobant. Hem de tenir en compte que anem caminant fent servir la tècnica CaKo (caminar/córrer amb pals). Toca pujada i em desmarco  fins a Asque: primer control. Aqui la Carme i jo ens retrobem. Tornem a baixar al riu Vero per l'espectacular "Ruta de las Pasarelas", forta pujada fins a Alquezar, on hi ha el segon control.


Anem pujant fins a las "Balsas de Basacol" i els "Abrigos de Quizans", el paisatge és súper espectacular. A la Carme  l'he deixada enrere.Tot i que he de baixar el ritme per la forta calor i hidratar bé el cos, arribo a  "l'Ermita de la Viña", m'he quedat sense aigua. A partir d'aqui comparteixo trams de camí  amb en Diego, baixant i pujant per tobogans fins a "Radiquero": tercer control. El cos no tira com jo voldria, "mKtxis" l'olla i a sobre pujada i més calor. Em dic a mi mateix que hi he de posar un parell de c ll ns i em vaig motivant doncs tan sols queden 5 Km, que comparteixo amb l'Alícia i més tard amb en Diego un altre cop, fins arribar a Alquezar enmig de forts aplaudiments....Increïble!!.
Ara toca esperar la Carme que ohhh!! sorpresa!! no tarda gaire en arribar,  només 15 minuts darrere meu acompanyada amb dos corredores franceses, molta emoció i moltes  abraçades. Ens ho hem passat molt i molt però que molt bé i en un entorn i m p r e s s i o  n a n t:  la Sierra de Guara.




Corredores franceses i la Carme
Súper emotives e impactants són les arribades de corredors de l'Ultra: amb repicar de campanes, coets, aplaudiments, abraçades, plors..... I com no rebuts sempre pels caps visibles de l'organització: l'incombustible  Kike Borràs, Arcadi Climent i Javi Subias. Moltes Felicitats a tots: organització, voluntaris i corredors tant si heu acabat la cursa com si no.
II Trail:     38 Km Desnivell +1.600 i acumulat 4.200mts (segons gps d'un corredor), 9hores limit.
Carme:  6:59:23     Jo: 6:42:41
III Ultra:  98Km   Desnivell + 4000mts, 24 hores limit.
Temperatura:  28 / 30 graus.

Amb en Diego

I per acabar dir que els organitzadors varen insistir molt tant al "brieffing" com als moments previs a la cursa, que seria motiu de desqualificacio si un corredor no socorria a un altre en cas d'accident, argument amb el qual estic totalment d'acord. A vegades inmersos en la cursa amb l'objectiu  de guanyar o de voler acabar, d'obtenir el millor resultat, ens oblidem de l'essència dels esports de muntanya...la solidaritat,  si algú pren mal o no es troba bé ens hem d'oblidar de la cursa i ajudar-l@. Això hauria de ser un principi natural bàsic per a tothom, a més......... algun dia podem ser nosaltres els qui necessitem ajut.



I sí.... hem fet la petita, la Trail,  com em va dir en Jordi Abueso, pot ser tant o més de dura que l'Ultra.


Salut i Molta Feina.